Al terrat a lhora calenta i altres relats

“Que la vida se sent borda si no hi ha quelcom que la desborda”

Enric Casasses.

Dedicat a aquesta icona i tot el seu significat:

(;o)))))------------

Capítulo 1

AL TERRAT A L’HORA CALENTA

El va enxampar mirant mentre estenia roba. Va sentir quelcom al clatell, una sensació que la va inquietar. Neguitejar. No feia aire, la tarda era calma i la calma era la tarda. Els testos grossos de terrissa, ben florits de canonges de pom de colors vius com si fossin munyocs de teles orientals, desprenien un perfum dolç. Els llençols de color taronja. La tongada de calcetes de blonda de color morat i els sostenidors conjunt. Els mitjons de ratlles alegres, algun de desaparellat. Draps de cuina soferts i gastats, però bonics. Les plantes, la bugada sencera, van posar-se a l’aguait.

Aquella sensació petrificava. Encetava quelcom ancestral que provocava una mena de por a la dona de quaranta-sis anys que havia aconseguit estar una estona sense pensar ni cabòries personals ni atabalaments quotidians, mentre penjava ara una peça ara l’altra, com si fos una meditació d’estar per casa molt vàlida. El sol li acaronava el rostre i els braços nus. De tant en tant sospirava agraïda d’aquell contacte acaronador i allò eren petits orgasmes que tot el cos arrodonia amb uns moviments alliberadors subtils. Moviments que algú estava resseguint.

Va saber i va entendre —i va ser com un llampec que no permet res més— que el veí una mica més jove que vivia a la porta del costat, aquell home que cada matí li deia un ‘bon dia’ simpàtic i li parlava del temps de forma gens estereotipada i la feia somriure amb alguna bajanada, era darrere seu observant-la amb total atenció mentre ella feinejava. S’adonava que ho havia pressentit. Quan s’ajupia a agafar cada peça, quan estirava els braços per aguantar-la amb les pinces, quan inspirava llargament somrient pel goig de l’hora calenta, dos ulls i un cor bategant l’acompanyaven. Estava a punt de desmaiar-se.

Però no. Es va girar de cop. Una força estranya s’apoderava d’ella.

El silenci cremava com els ulls de la dona que havia esdevingut una guerrera segura i limitadora disposada a lluitar per la seva intimitat. La dona protegia tant com podia una segona mirada que no va poder amagar gaire estona. Desarmada, els ulls grans i foscos s’oferiren als de l’home amb una lluentor riallera que deixava llegir mots esperats.

La dona va caminar cap a l’home, que restava immòbil per tot plegat, fins a quedar ben bé al seu davant. El poder ocular no s’acabava.